Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Economia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Economia. Mostrar tots els missatges

dimarts, 20 de novembre del 2012

Poder


Vicenç Navarro explica en les primeres pàgines d’un dels seus llibres una anècdota que cita Hillary Clinton amb freqüència: es veu que el president dels Estats Units d’Amèrica, Roosevelt, en una conversa amb uns sindicalistes, escoltant les seves reivindicacions, va acabar dient ” molt bé, estic d’acord amb les vostres propostes… ara sortiu al carrer i obligue-me a adoptar-les“.
L’economista utilitza aquesta cita per exemplificar el dubte de qui deté realment el poder en les nostres societats. El polític, teòricament, més poderós del planeta admet, en certa manera, que tot i compartir la justícia d’unes mesures, no pot aplicar-les si no hi és obligat per la pressió del carrer, fent contrapès a algun altre poder que el supera…
Més enllà de les teories conspiranoïques, i n’hi han per a tots els gustos, sembla evident que molts polítics quan assoleixen el poder s’obliden amb molta facilitat de les propostes presentades als seus votants. Vull pensar que la majoria de les dones i homes que demanen el nostre vot creuen en el seu programa,  que aquest respon a un model de societat que consideren el millor possible, i que tenen la ferma intenció d’aplicar-lo. Per què, doncs, l’incompleixen amb massa freqüència? De vegades, fins i tot fent el contrari del que prometien?
S’adonen potser que estaven equivocats en el diagnòstic dels problemes i que, per tant, les solucions a aportar són diferents de les que proposaven?  El ciutadà es mereixeria, en aquest cas, que reconeguessin l’error.
La idea que s’estèn aquests darrers temps és que els “mercats” són qui menen el món per camins no sempre coincidents amb les necessitats del poble ras, i que els governants estarien enmig, ostentant el poder simbòlic. Que aquests  escoltin els mercats, o el conjunt de la societat dependrà de qui mostri més fermesa. Una societat atenta, informada, exigent amb la seva classe política, és , doncs, la garantia de que la democràcia no sigui només el menys dolent dels sistemes de govern.

dimarts, 31 de gener del 2012

Qui gestiona els nostres calers?

Un cop mes el tema sanitari torna a fer parlar. Ara es el trist final, un mes, d'una inversió de la CASS. El complex (fosc?) mecanisme pel que es regeix la gestió dels fons de la CASS ha sortit a la llum, el destí ha volgut que la fallida de Spanair  esquitxés el pilar de la nostra seguretat social, que hi hauria deixat uns 100.000 €. No es el primer cop que es parla de la gestió dels fons de la CASS, d'altres episodis desafortunats ens haurien d'haver curat d'espants, però no, costa d'acostumar-se a veure com uns diners que suposadament haurien de servir en un futur per pagar la nostra salut, o les nostres pensions s'esvaeixen sense que hi puguem fer res.



Es la mateixa sensació que quan veus minvar un pla de pensions, un pla per garantir els estudis dels teus fills, o simplement uns diners que amb esforç i constància havies posat de costat pels imprevistos futurs. Ens aquests casos però pots acceptar que potser has pecat d'innocent en creure't les explicacions del teu gestor bancari, o potser havies sigut massa avariciós en agafar l'opció mes arriscada amb coneixement de causa. En tot cas sempre et queda el poder queixar-te o simplement canviar de banc...
En el fons però sempre et queda aquella sensació de que sempre guanyen els mateixos, de que alguns mai hi perden (vegeu sinó tots aquells bancs rescatats, amb directius ben pagats, com agraint-los la bona gestió feta amb els diners d'altres...)

En el cas de la nostra estimada CASS però, no podem acceptar-ho com si es tractés del mateix, no es tracta d'una simple companyia d'assegurances que ens garanteix un risc, es tracta d'una entitat que ens pertany a tots, que gestiona els diners que, de manera obligatòria, cadascú de nosaltres deixem de gestionar individualment. Aquesta entitat es el garant de que el nostre dret a la salut i a una vida digna tingui un finançament.

Es per això mateix que la CASS disposa d'uns òrgans de control on tots hi estem representats, ja sigui mitjançant els representants elegits pels usuaris o els designats per un govern que es suposa mogut per l'interes general. A la direcció de la CASS li hem de suposar que entén perfectament el rol de l'organisme i que, amb la màxima professionalitat, consulta i informa l'òrgan de control, i gestiona amb el màxim rigor els fons de que disposa.
Sincerament, no tinc ni la mes mínima idea de la bondat o no d'haver invertit uns diners en un fons i que per les caramboles del mon de les finances s'han acabat evaporant en l'afer Spanair. Ara es molt fàcil posar el crit el cel i fer-ne escarafalls, malauradament això no ens els tornarà.
On hem de ser implacables es en exigir que els mecanismes de control siguin reals i s'exerceixen.
Serveixen d'alguna cosa el representants al consell d'administració, es a dir:
- disposen de la informació necessària per exercir la seva tasca de control?
- si no, l'exigeixen? 
- quan la tenen l'entenen?
- hi ha un retorn d'informació cap als seus representats?
- es consulta als representats per conèixer-ne els neguits?


NOTICIES RELACIONADES:
- Serveis informatius RTVA: Govern i oposició opinen sobre les inversions de la CASS vinculades a Spanair
- La fallida de Spanair afecta la CASS en 100.000 euros
- La CASS perd uns 100.000 euros per la fallida d’Spanair
- La CASS perdrà 100.000 euros amb la fallida de la companyia Spanair 
- La fallida de l’aerolínia Spanair afecta la Seguretat Social en 100.000 euros
- El cap de Govern destaca la “transparència” de la CASS

diumenge, 22 de gener del 2012

Cap on va la sanitat?




Està clar que tenim un problema seriós amb el finançament de la sanitat i el risc de que s’instauri una discriminació entre els usuaris en funció de les seves capacitats econòmiques.
Alvar Valls alertava en la seva columna sobre el risc de derivar cap una sanitat amb pacients de primera i de segona.
El tema dels diferents percentatges de reemborsament és una mesura que ja existeix en el nostre entorn i pot estar basada en el nivell d’evidència de la seva eficàcia, algunes teràpies tenen una eficàcia inequívoca mentre que d’altres poden ser totalment inútils. Per tant, pot semblar lícit establir una diferència de reemborsament entre els diferents tipus de tractament.
D'altres noticies sobre el tema sanitari han aparegut al voltant del Servei Andorrà d'Atenció Sanitària, la darrera referent a la possibilitat que professionals lliberals que hi treballen hagin de pagar per l'ús que fan dels locals del SAAS, però també una certa polèmica sobre temes d'organització interna en el servei de consultes externes. S'està tornant a parlar (un cop més) d'una reorganització dels serveis sanitaris al Pas de la Casa.

Cadascuna d'aquestes mesures, si es pren aïlladament, és un detall, probablement la suma de tot plegat aporti una millora al balanç econòmic de la nostra sanitat, però és normal que cadascú es plantegi els seus dubtes, i es posicioni sobre quines mesures troba necessàries / prioritàries / supèrflues / inacceptables ...
En el fons, la major part de la població no tenim informació suficient per fer-nos una idea precisa del problema: quin estalvi pot representar aquesta mesura? Està clar que la despesa sanitària té moltes facetes, molts professionals implicats i, probablement, calgui adoptar múltiples mesures, la majoria d’abast limitat, però potser algunes de magnitud per arribar a una gestió òptima. Tenim la certesa de que s’estigui fent així ?
Si ens referíssim a la prevenció tocaríem un punt clau. Sense anar més lluny, la promoció de l’activitat física, d’una alimentació saludable, la lluita contra el tabaquisme, la detecció precoç dels càncers s’han demostrat molt eficaços en el manteniment d’un bon estat de salut i, subsidiàriament, en una reducció de la despesa sanitària. No tinc xifres, però m’hi jugo un sopar que el pressupost destinat a aquests objectius és ridícul, (i en tot cas pràcticament res surt del pressupost de la CASS ja que la prevenció n’ha estat històricament exclosa).
Per concloure, totes totes les mesures son  de cara als prestadors i l'usuari... de moment però res concret pel que fa a la gestió, a canvis en l'organització quan tothom reconeix que hi han problemes estructurals en el nostre sistema sanitari.

La transparència absoluta en les dades econòmiques d’un organisme que se suposa que pertany a tots els assegurats permetria, en tot cas, que poguéssim emetre una opinió fonamentada. De moment, no les tenim…
Sóc dels qui creuen que la sanitat no és un sector al que s'hagi d'exigir una rendibilitat econòmica... però no ens enganyem, aquest principi no ha de ser una excusa per la mala gestió, per no parlar de malbaratament dels recursos. Una sanitat mal gestionada acaba sent una sanitat insostenible i ja sabem com acaba tot això: els qui s'ho puguin pagar tindran el que calgui, els qui no, s'hauran de conformar amb les engrunes.

Noticies relacionades:


dissabte, 26 de novembre del 2011

No anem bé...

  El passat divendres la premsa es feia ressò de l'èxit de la recent emissió de deute públic amb titulars com aquest: "L'emissió de lletres rep peticions per més de 145 milions d'euros", em va venir a la memòria un explicació que havia llegit unes setmanes abans, ara no trobo el post, però crec que devia ser en alguna publicació d'Economistes Atterrés, un lloc molt recomanable on s'hi troben visions alternatives del que sembla que molts accepten com "la veritat de la ciència econòmica". 
  Analitzaven l'efecte de la reducció d'impostos sobre grans fortunes en termes de recursos per l'estat i ho feien referint-se a França i algun altre país europeu:
- els defensors d'aquest tipus de mesures postulen que al disminuir la pressió impositiva sobre els sectors mes rics, els recursos econòmics "alliberats" es reinverteixen en l'economia productiva, creant novament riquesa, llocs de treball... el resultat seria que l'estat acabaria recaptant per altres vies mes que el que deixa de guanyar eliminant aquest tipus d'imposició
- el resultat real seria que l'estat, en la seva cerca de finançament emet deute públic, aquest resulta força atractiu per aquestes fortunes que hi inverteixen el que han deixat de pagar en concepte d'impostos, o sigui que finalment el que abans revertia a l'estat en forma de fiscalitat ha de ser emprat a preu de mercat.
  Aquest anàlisi es referia a països on la fiscalitat està instaurada de fa anys, amb evolucions en funció dels canvis polítics i de l'estructura social i econòmica del país, en tot cas, aquest podria ser un dels elements que contribueix al que es ve observant els darrers anys, l'augment de les desigualtats economiques.
  No puc deixar de pensar que a casa nostra encara no hem arribat a instaurar ni l'embrió d'una fiscalitat justa, els ciutadans no contribuïm a les despeses de l'estat en proporció als nostres recursos, parlant clar: estem incomplint un dels preceptes de la constitució. 
  I no serà per manca de temps, la constitució ha arribat a la majoria d'edat i hem estat incapaços en tots aquests anys d'avançar en l'equitat i la justícia que representa un sistema fiscal progressiu, bàsic per la sostenibilitat social i econòmica del sistema.
 No anem bé...

dimecres, 21 de setembre del 2011

No deixis per demà el que pots fer avui

La dura realitat sempre t'acaba atrapant, de res serveix no mirar les evidencies, no escoltar els advertiments, no sentir l'alè del llop al clatell. Ens hem entestat a retardar els terminis, a deixar per mes endavant el que era inajornable.
Ara no s'hi val a dir que no ho sabíem, que ha estat mala sort, que no hi ha dret que les trampes d'uns desaprensius en una entitat financera dels llunyans Estats Units ens compliquin la vida. Que els grecs hagin tirat massa de veta no es responsabilitat nostra, fins i tot no tenim res a veure amb les tribulacions dels nostres veïns del sud...
Ja prou!
L'incompliment del mandat de la constitució demanant que tots contribuïm a l'estat en la mesura de les nostres possibilitats es responsabilitat de la classe política i dels que els hi donem legitimitat.
No afrontar de ple la incongruència d'un país amb 8 administracions també es una irresponsabilitat que estem pagant a un preu molt alt.
Seria legítim exigir responsabilitat als polítics que per acció o per omissió han permès aquest evolució del nostre país (alguns d'ells han vist les seves carreres polítiques propulsades en part gracies  contractacions irreflexives o a inversions injustificades), però sincerament ara no en tinc ganes, el temps posa les coses i les persones al seu lloc.
El fet es que ens trobem en una situació delicada, alguns es desperten ara, quan els hi toquen la butxaca, però el cert es que molts han pagat un preu molt alt des de fa dies. Els treballadors del sector privat que han perdut el lloc de treball, els empresaris i professionals que han vist com el fruit de molts anys d'esforç s'en ha anat en orris... i tot aixo davant la inacció de l'administració, de la classes política, d'organitzacions sindicals, de la part de la ciutadania que encara estava a resguard...


Ara si, ara tots ens posem les mans al cap veient que el tsunami (no el taronja, el de la crisi) ens trepitja els talons...

Calia escenificar la irrupció del tsunami i el nostre Cap de Govern s'en ha encarregat amb una intervenció que marcarà un abans i un desprès.

Amb mes o menys celeritat s'han anat succeint els comentaris, els anàlisis del discurs, des del mon del periodisme alguns mes centrats en la forma, com l'article d'Yvan Lara, d'altres en el fons com els anàlisis que trobo força encertats de Noemí Rodríguez i de Marisol Fuentes, el cert es que tots els mitjans han comentat la compareixença de Toni Martí.
El Periòdic d'Andorra parla de la qüestió en els editorials de dimarts i dimecres
El Diari d'Andorra ens parla de la reacció dels Comuns que es mostren majoritàriament en acord amb les mesures anunciades i de l'abast de les retallades


Evidentment el mon polític a acollit el discurs amb opinions diverses:
- el PS ha tingut una reacció tardana en la ploma de Jaume Bartumeu.
- la postura de Verds d'Andorra es recollida per diversos mitjans.
- DA presenta una breu nota a la seva web expressant el seu suport a les mesures presentades per Antoni Martí.

Els sindicats, son els que es mostren mes crítics i es reuneixen en assemblea per estudiar la resposta , si la contundència de la seva reacció es com la que han mostrat davant la destrucció de llocs de treball que ha viscut el país fins ara, Toni Martí pot dormir tranquil!

Em quedo amb l'anàlisi de l'amic Guillem Valdès, com sempre la clava!


Aniré afegint aquí d'altres escrits sobre el tema:
- Article d'opinio d'Albert Roig al Diari d'Andorra del 23/09/11:
  Ja hi som en el canvi d'etapa
- Article al Diari d'Andorra del 23/09/11:
  El PS discrepa de la forma "a destralades" com s'ha fet la retallada de salaris 
- Article de Gabriel Fernandez al Diari d'Andorra del 23/09/11
  El fill del barber
- Article de Jordi Pasques al Diari d'Andorra del 24/09/2011
  Pas a pas, Andorra endavant
- Article de David Domingo al Diari d'Andorra del 24/09/2011
  Mesura