Hipotecats

Article d'opinió publicat al Periòdic d'Andorra del 14 de novembre del 2012

El dret a un habitatge digne es considera en les societats actuals quelcom bàsic, així ens ho recorden la declaració universal dels drets humans i la nostra constitució. L'època recent d'eufòria va veure com de cop l'habitatge es convertia en un element més de consum, pitjor, d'especulació. La conjuntura econòmica feia que comprar un habitatge, mitjançant la corresponent hipoteca fos més avantatjós que viure de lloguer. Els tipus d'interès baixos, una oferta inesgotable, l'assegurança que el totxo era la millor inversió... Tothom hi guanyava, l'administració que basava gran part dels ingressos en el boom immobiliari, el propi sector, el comprador, content d'invertir en comptes de "llençar"els diners en forma de lloguer, els bancs que generosament engreixaven els mecanismes perquè l'engranatge no s'aturés. La realitat és tossuda i ens adonem, massa tard, que les bombolles acaben esclatant. El sector de la construcció, l'immobiliari, les administracions i finalment els ciutadans es veuen afectats per la dura realitat.

   A Espanya els darrers dies han trascendit diversos casos de persones que s'han tret la vida abans de que els fessin fora de casa, però en el que va de crisi ja s'han produït uns 400.000 desnonaments. Aquestes situacions dramàtiques no són degudes només a impagaments d'hipotèques, també hi han famílies que ni tan sols poden pagar el lloguer. La societat civil fa temps que denuncia la situació i reclama solucions, ara s’hi han afegit certs jutges i fins i tot des d'Europa es fa un toc d'alerta. Els partits majoritaris, fins ara insensibles a la situació comencen a reaccionar. Massa tard, com sempre.

  I a casa nostra? Quantes persones es troben en aquesta situació o en vies d'arribar-hi? Esperem que qui en tingui la responsabilitat garanteixi aquest dret bàsic, que tothom tingui un "casa meva" i evitem drames innecessaris.  

Quan es perd l’esperança

Publicat al bloc d'El Periòdic d'Andorra el 10 d'octubre del 2012

Aquest darrer cap de setmana, amb ocasió del Dia Mundial de la Salut Mental es feien públiques dades realment preocupants. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) alerta que l’any 2020 la depressió podria representar la segona causa de discapacitat al món. Aquest mateix organisme diu que la pèrdua de productivitat de les persones amb depressió representa el 4% del Producte Interior Brut (PIB) de la Unió Europea (UE). Més greu encara, a partir l’any 2007 el nombre de suïcidis a Catalunya iniciava una tendència a l’alça, esdevenint la segona causa de mort entre els 15 i 29 anys i, degut a la disminució de les morts per accident, en la primera causa entre els 30 i 44 anys! Sembla que la greu situació econòmica podria explicar en gran part aquest fenomen. La salut mental ha estat una gran oblidada i els sistemes sanitaris del nostre entorn hi han prestat una atenció insuficient. Ens trobem doncs en un moment on la crisi econòmica genera situacions de risc en l’àmbit laboral i social que afavoreixen el deteriorament de la salut mental, i al mateix temps els recursos destinats a fer-hi front es tornen més escassos. Aquesta situació, referida a Catalunya, pot ser perfectament aplicable a casa nostra. La crisi econòmica hi és ben present, la pèrdua de llocs de treball és dramàtica en molts sectors, una part creixent de la població cau sota el llindar de la pobresa o s’hi apropa… Si amanim tot això amb la manca d’una assegurança d’atur, un nivell de vida elevat i sovint l’absència d’un teixit familiar que pugui amortir el cop ens trobem davant una situació d’alt risc. Ara, quan més caldria un sistema d’atenció a la salut mental, més recursos per fer front a les necessitats d’ajudes socials ens adonem que les caixes són buides i que els canvis que s’entreveuen són en el sentit de retallar.

Diuen que l’esperança és l’últim que es perd.

Cap on va la sanitat?

Està clar que tenim un problema seriós amb el finançament de la sanitat i el risc de que s’instauri una discriminació entre els usuaris en funció de les seves capacitats econòmiques.
Alvar Valls alertava en la seva columna sobre el risc de derivar cap una sanitat amb pacients de primera i de segona.
El tema dels diferents percentatges de reemborsament és una mesura que ja existeix en el nostre entorn i pot estar basada en el nivell d’evidència de la seva eficàcia, algunes teràpies tenen una eficàcia inequívoca mentre que d’altres poden ser totalment inútils. Per tant, pot semblar lícit establir una diferència de reemborsament entre els diferents tipus de tractament.
D'altres noticies sobre el tema sanitari han aparegut al voltant del Servei Andorrà d'Atenció Sanitària, la darrera referent a la possibilitat que professionals lliberals que hi treballen hagin de pagar per l'ús que fan dels locals del SAAS, però també una certa polèmica sobre temes d'organització interna en el servei de consultes externes. S'està tornant a parlar (un cop més) d'una reorganització dels serveis sanitaris al Pas de la Casa.

Cadascuna d'aquestes mesures, si es pren aïlladament, és un detall, probablement la suma de tot plegat aporti una millora al balanç econòmic de la nostra sanitat, però és normal que cadascú es plantegi els seus dubtes, i es posicioni sobre quines mesures troba necessàries / prioritàries / supèrflues / inacceptables ...
En el fons, la major part de la població no tenim informació suficient per fer-nos una idea precisa del problema: quin estalvi pot representar aquesta mesura? Està clar que la despesa sanitària té moltes facetes, molts professionals implicats i, probablement, calgui adoptar múltiples mesures, la majoria d’abast limitat, però potser algunes de magnitud per arribar a una gestió òptima. Tenim la certesa de que s’estigui fent així ?
Si ens referíssim a la prevenció tocaríem un punt clau. Sense anar més lluny, la promoció de l’activitat física, d’una alimentació saludable, la lluita contra el tabaquisme, la detecció precoç dels càncers s’han demostrat molt eficaços en el manteniment d’un bon estat de salut i, subsidiàriament, en una reducció de la despesa sanitària. No tinc xifres, però m’hi jugo un sopar que el pressupost destinat a aquests objectius és ridícul, (i en tot cas pràcticament res surt del pressupost de la CASS ja que la prevenció n’ha estat històricament exclosa).
Per concloure, totes totes les mesures son  de cara als prestadors i l'usuari... de moment però res concret pel que fa a la gestió, a canvis en l'organització quan tothom reconeix que hi han problemes estructurals en el nostre sistema sanitari.

La transparència absoluta en les dades econòmiques d’un organisme que se suposa que pertany a tots els assegurats permetria, en tot cas, que poguéssim emetre una opinió fonamentada. De moment, no les tenim…
Sóc dels qui creuen que la sanitat no és un sector al que s'hagi d'exigir una rendibilitat econòmica... però no ens enganyem, aquest principi no ha de ser una excusa per la mala gestió, per no parlar de malbaratament dels recursos. Una sanitat mal gestionada acaba sent una sanitat insostenible i ja sabem com acaba tot això: els qui s'ho puguin pagar tindran el que calgui, els qui no, s'hauran de conformar amb les engrunes.

Noticies relacionades:

Posar fi als excessos 

L’hospital posarà fi a les visites que els metges assalariats cobren a part del sou

necessitat de reformular el servei urgent del Pas per l’elevat cost

canvis en l’actual funcionament del servei d’urgències al Pas de la Casa

reducció de l’àmbit públic de la sanitat

El nou projecte de gestió del SAAS suprimeix incentius i inversions

Els metges asseguren que el SAAS és «una màquina de gastar incontrolable» 

Més control al sistema sanitari i més rigor en la concessió d'ajuts
Els metges diuen que baixar tarifes fa perillar consultes
La magnitud de la disbauxa
La Cass

No deixis per demà el que pots fer avui

La dura realitat sempre t'acaba atrapant, de res serveix no mirar les evidencies, no escoltar els advertiments, no sentir l'alè del llop al clatell. Ens hem entestat a retardar els terminis, a deixar per mes endavant el que era inajornable.
Ara no s'hi val a dir que no ho sabíem, que ha estat mala sort, que no hi ha dret que les trampes d'uns desaprensius en una entitat financera dels llunyans Estats Units ens compliquin la vida. Que els grecs hagin tirat massa de veta no es responsabilitat nostra, fins i tot no tenim res a veure amb les tribulacions dels nostres veïns del sud...
Ja prou!
L'incompliment del mandat de la constitució demanant que tots contribuïm a l'estat en la mesura de les nostres possibilitats es responsabilitat de la classe política i dels que els hi donem legitimitat.
No afrontar de ple la incongruència d'un país amb 8 administracions també es una irresponsabilitat que estem pagant a un preu molt alt.
Seria legítim exigir responsabilitat als polítics que per acció o per omissió han permès aquest evolució del nostre país (alguns d'ells han vist les seves carreres polítiques propulsades en part gracies  contractacions irreflexives o a inversions injustificades), però sincerament ara no en tinc ganes, el temps posa les coses i les persones al seu lloc.
El fet es que ens trobem en una situació delicada, alguns es desperten ara, quan els hi toquen la butxaca, però el cert es que molts han pagat un preu molt alt des de fa dies. Els treballadors del sector privat que han perdut el lloc de treball, els empresaris i professionals que han vist com el fruit de molts anys d'esforç s'en ha anat en orris... i tot aixo davant la inacció de l'administració, de la classes política, d'organitzacions sindicals, de la part de la ciutadania que encara estava a resguard...


Ara si, ara tots ens posem les mans al cap veient que el tsunami (no el taronja, el de la crisi) ens trepitja els talons...

Calia escenificar la irrupció del tsunami i el nostre Cap de Govern s'en ha encarregat amb una intervenció que marcarà un abans i un desprès.

Amb mes o menys celeritat s'han anat succeint els comentaris, els anàlisis del discurs, des del mon del periodisme alguns mes centrats en la forma, com l'article d'Yvan Lara, d'altres en el fons com els anàlisis que trobo força encertats de Noemí Rodríguez i de Marisol Fuentes, el cert es que tots els mitjans han comentat la compareixença de Toni Martí.
El Periòdic d'Andorra parla de la qüestió en els editorials de dimarts i dimecres
El Diari d'Andorra ens parla de la reacció dels Comuns que es mostren majoritàriament en acord amb les mesures anunciades i de l'abast de les retallades


Evidentment el mon polític a acollit el discurs amb opinions diverses:
- el PS ha tingut una reacció tardana en la ploma de Jaume Bartumeu.
- la postura de Verds d'Andorra es recollida per diversos mitjans.
- DA presenta una breu nota a la seva web expressant el seu suport a les mesures presentades per Antoni Martí.

Els sindicats, son els que es mostren mes crítics i es reuneixen en assemblea per estudiar la resposta , si la contundència de la seva reacció es com la que han mostrat davant la destrucció de llocs de treball que ha viscut el país fins ara, Toni Martí pot dormir tranquil!

Em quedo amb l'anàlisi de l'amic Guillem Valdès, com sempre la clava!


Aniré afegint aquí d'altres escrits sobre el tema:
- Article d'opinio d'Albert Roig al Diari d'Andorra del 23/09/11:
  Ja hi som en el canvi d'etapa
- Article al Diari d'Andorra del 23/09/11:
  El PS discrepa de la forma "a destralades" com s'ha fet la retallada de salaris 
- Article de Gabriel Fernandez al Diari d'Andorra del 23/09/11
  El fill del barber
- Article de Jordi Pasques al Diari d'Andorra del 24/09/2011
  Pas a pas, Andorra endavant
- Article de David Domingo al Diari d'Andorra del 24/09/2011
  Mesura