Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris drets humans. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris drets humans. Mostrar tots els missatges

dissabte, 13 d’abril del 2013

Tradicions

Diu una dita "val més matar un home que perdre una tradició".
La veritat és que aquesta sobrevaloració de "la tradició" en front de la vida o la dignitat humana és força estesa.
Fa uns dies m'indignava una història real (per molt increïble que ens sembli). Resulta que en un país llunyà, amb una tradició religiosa diferent de la nostra, una adolescent era condemnada a ser públicament fuetejada, el seu "crim": haver estat violada repetidament pel seu padrastre. Us quedeu de pedra, veritat? Estic segur que us sembla increïble que la "justícia" d'un país pugui actuar d'aquesta manera, castigant doblement a una víctima.
Tranquils, no estem sols, la campanya engegada per Avaaz, ha reunit més de 2.000.000 de firmes per aconseguir que aquest sense sentit s'aturi! (us convido des d'aquí a sumar-vos hi si encara no ho heu fet!)
Doncs això, que de vegades les tradicions que voleu que us digui, que se les confitin, perquè aquesta sentència injusta es basa en això, en les tradicions.
Aquests tipus de casos que ens indignen no són malauradament excepcionals, arriben excepcionalment al nostre coneixement pels mitjans de comunicació, però si estem atents a les nombroses associacions de defensa dels drets humans ens adonem de la magnitud del desastre, de l'extensió de la injustícia i el patiment que molts dels nostres congèneres pateixen cada dia.
Correm el risc de creure que aquestes infàmies són culpa de tradicions bàrbares, de religions retrogrades i que aquí som afortunats de no patir-les.
N'estem segurs d'això?
I que passa si una jove, en el nostre país, pateix una violació i es queda embarassada del seu botxí? Quin suport trobarà d'unes lleis que la condemnen a dur a terme una gestació, no només no volguda, sinó que és conseqüència d'una violència que l'acompanyarà per sempre més?
Doncs això, que ningú em justifiqui que la defensa dels drets de les persones, el seu dret a la dignitat, estan pel darrera de la defensa de les tradicions!



dimecres, 14 de novembre del 2012

Hipotecats


Article d'opinió publicat al Periòdic d'Andorra del 14 de novembre del 2012

El dret a un habitatge digne es considera en les societats actuals quelcom bàsic, així ens ho recorden la declaració universal dels drets humans i la nostra constitució. L'època recent d'eufòria va veure com de cop l'habitatge es convertia en un element més de consum, pitjor, d'especulació. La conjuntura econòmica feia que comprar un habitatge, mitjançant la corresponent hipoteca fos més avantatjós que viure de lloguer. Els tipus d'interès baixos, una oferta inesgotable, l'assegurança que el totxo era la millor inversió... Tothom hi guanyava, l'administració que basava gran part dels ingressos en el boom immobiliari, el propi sector, el comprador, content d'invertir en comptes de "llençar"els diners en forma de lloguer, els bancs que generosament engreixaven els mecanismes perquè l'engranatge no s'aturés. La realitat és tossuda i ens adonem, massa tard, que les bombolles acaben esclatant. El sector de la construcció, l'immobiliari, les administracions i finalment els ciutadans es veuen afectats per la dura realitat.
   A Espanya els darrers dies han trascendit diversos casos de persones que s'han tret la vida abans de que els fessin fora de casa, però en el que va de crisi ja s'han produït uns 400.000 desnonaments. Aquestes situacions dramàtiques no són degudes només a impagaments d'hipotèques, també hi han famílies que ni tan sols poden pagar el lloguer. La societat civil fa temps que denuncia la situació i reclama solucions, ara s’hi han afegit certs jutges i fins i tot des d'Europa es fa un toc d'alerta. Els partits majoritaris, fins ara insensibles a la situació comencen a reaccionar. Massa tard, com sempre.
  I a casa nostra? Quantes persones es troben en aquesta situació o en vies d'arribar-hi? Esperem que qui en tingui la responsabilitat garanteixi aquest dret bàsic, que tothom tingui un "casa meva" i evitem drames innecessaris.  

diumenge, 22 de gener del 2012

Cap on va la sanitat?




Està clar que tenim un problema seriós amb el finançament de la sanitat i el risc de que s’instauri una discriminació entre els usuaris en funció de les seves capacitats econòmiques.
Alvar Valls alertava en la seva columna sobre el risc de derivar cap una sanitat amb pacients de primera i de segona.
El tema dels diferents percentatges de reemborsament és una mesura que ja existeix en el nostre entorn i pot estar basada en el nivell d’evidència de la seva eficàcia, algunes teràpies tenen una eficàcia inequívoca mentre que d’altres poden ser totalment inútils. Per tant, pot semblar lícit establir una diferència de reemborsament entre els diferents tipus de tractament.
D'altres noticies sobre el tema sanitari han aparegut al voltant del Servei Andorrà d'Atenció Sanitària, la darrera referent a la possibilitat que professionals lliberals que hi treballen hagin de pagar per l'ús que fan dels locals del SAAS, però també una certa polèmica sobre temes d'organització interna en el servei de consultes externes. S'està tornant a parlar (un cop més) d'una reorganització dels serveis sanitaris al Pas de la Casa.

Cadascuna d'aquestes mesures, si es pren aïlladament, és un detall, probablement la suma de tot plegat aporti una millora al balanç econòmic de la nostra sanitat, però és normal que cadascú es plantegi els seus dubtes, i es posicioni sobre quines mesures troba necessàries / prioritàries / supèrflues / inacceptables ...
En el fons, la major part de la població no tenim informació suficient per fer-nos una idea precisa del problema: quin estalvi pot representar aquesta mesura? Està clar que la despesa sanitària té moltes facetes, molts professionals implicats i, probablement, calgui adoptar múltiples mesures, la majoria d’abast limitat, però potser algunes de magnitud per arribar a una gestió òptima. Tenim la certesa de que s’estigui fent així ?
Si ens referíssim a la prevenció tocaríem un punt clau. Sense anar més lluny, la promoció de l’activitat física, d’una alimentació saludable, la lluita contra el tabaquisme, la detecció precoç dels càncers s’han demostrat molt eficaços en el manteniment d’un bon estat de salut i, subsidiàriament, en una reducció de la despesa sanitària. No tinc xifres, però m’hi jugo un sopar que el pressupost destinat a aquests objectius és ridícul, (i en tot cas pràcticament res surt del pressupost de la CASS ja que la prevenció n’ha estat històricament exclosa).
Per concloure, totes totes les mesures son  de cara als prestadors i l'usuari... de moment però res concret pel que fa a la gestió, a canvis en l'organització quan tothom reconeix que hi han problemes estructurals en el nostre sistema sanitari.

La transparència absoluta en les dades econòmiques d’un organisme que se suposa que pertany a tots els assegurats permetria, en tot cas, que poguéssim emetre una opinió fonamentada. De moment, no les tenim…
Sóc dels qui creuen que la sanitat no és un sector al que s'hagi d'exigir una rendibilitat econòmica... però no ens enganyem, aquest principi no ha de ser una excusa per la mala gestió, per no parlar de malbaratament dels recursos. Una sanitat mal gestionada acaba sent una sanitat insostenible i ja sabem com acaba tot això: els qui s'ho puguin pagar tindran el que calgui, els qui no, s'hauran de conformar amb les engrunes.

Noticies relacionades:


dimarts, 7 de setembre del 2010

quan van venir a buscar els gitanos...


no em puc estar de reproduir aquest vell poema...
(interessant llegir la biografia de l'autor i el context en que va ser escrit:
article a la Viquipèdia)

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,

Quan van venir a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu,

Quan van venir a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar.

Martin Niemöller