Un pla (quasi) perfecte

Imagineu:

- en la primera entrega deixo anar que en la meva empresa n'hi han uns quants que s'estan "forrant", que tenen uns sous estratosfèrics, insultants per la resta dels mortals en els temps que corren
- en la segona entrega, amb llums i taquígrafs aquest cop, afirmo que alguns ho fan molt malament, que son uns professionals pèssims, vaja!
- i finalment acomiado sense avís dos dels meus treballadors

idealment, des de fora s'hauria de veure com que soc un òptim gestor: he descarregat la meva empresa de les pomes podrides, els que no feien la seva feina com cal i que rebien retribucions immerescudes...

Si no fos perquè :
- qui decideix les retribucions no son els empleats (al menys en una empresa "normal"). Les retribucions tenen moltes variables (el que cobres per hora, però també les hores que dediques a la feina, si fas hores extres, guàrdies...). Que algú guanyi molt dependrà doncs d'ell mateix en la mesura que és el resultat de treballar per sobre de la mitjana (per realitzar més actes, més guàrdies, més hores extra) o de l'empresa (si és degut a una retribució de base per sobre de la seva categoria professional)
- hi han mecanismes per controlar la qualitat dels professionals, des de la selecció inicial d'aquests, fins a l'avaluació continuada, seria lògic que si es produeix alguna disfunció en aquest sentit es resolgués pels canals interns a mesura que es detecten els problemes, generalitzar i publicitar un problema d'aquest tipus només aconsegueix generar dubtes i desconfiança en la meva empresa. Deixar-ho anar així, sense més, esperant que ens creguem que els que ho fan malament, a sobre son els mateixos que cobren molt, és molt ingenu.
- lligar en el temps uns acomiadaments no causals amb l'estratègia anterior esperant que s'hi vegin unes causes (retribució desproporcionada + mala praxis) es mesquí.

Així no anem enlloc.

Tradicions

Diu una dita "val més matar un home que perdre una tradició".
La veritat és que aquesta sobrevaloració de "la tradició" en front de la vida o la dignitat humana és força estesa.
Fa uns dies m'indignava una història real (per molt increïble que ens sembli). Resulta que en un país llunyà, amb una tradició religiosa diferent de la nostra, una adolescent era condemnada a ser públicament fuetejada, el seu "crim": haver estat violada repetidament pel seu padrastre. Us quedeu de pedra, veritat? Estic segur que us sembla increïble que la "justícia" d'un país pugui actuar d'aquesta manera, castigant doblement a una víctima.
Tranquils, no estem sols, la campanya engegada per Avaaz, ha reunit més de 2.000.000 de firmes per aconseguir que aquest sense sentit s'aturi! (us convido des d'aquí a sumar-vos hi si encara no ho heu fet!)

Doncs això, que de vegades les tradicions que voleu que us digui, que se les confitin, perquè aquesta sentència injusta es basa en això, en les tradicions.
Aquests tipus de casos que ens indignen no són malauradament excepcionals, arriben excepcionalment al nostre coneixement pels mitjans de comunicació, però si estem atents a les nombroses associacions de defensa dels drets humans ens adonem de la magnitud del desastre, de l'extensió de la injustícia i el patiment que molts dels nostres congèneres pateixen cada dia.
Correm el risc de creure que aquestes infàmies són culpa de tradicions bàrbares, de religions retrogrades i que aquí som afortunats de no patir-les.
N'estem segurs d'això?
I que passa si una jove, en el nostre país, pateix una violació i es queda embarassada del seu botxí? Quin suport trobarà d'unes lleis que la condemnen a dur a terme una gestació, no només no volguda, sinó que és conseqüència d'una violència que l'acompanyarà per sempre més?
Doncs això, que ningú em justifiqui que la defensa dels drets de les persones, el seu dret a la dignitat, estan pel darrera de la defensa de les tradicions!

Perdoneu però ho havia de dir

En una recent entrevista al Periòdic d'Andorra el president i el secretari del col·legi de metges fan una valoració de diferents temes d'actualitat des de l'òptica del col.lectiu. Puc estar d'acord amb una part de l'anàlisi que fan de la situació però no em puc estar de mostrar-me disconforme amb algunes opinions reflectides en la publicació i en les quines no em sento representat.

Comparteixo la necessitat de tenir una major transparència pel que fa a la despesa sanitària generada a l'estranger, es evident que en funció de la nostra demografia el nostre sistema sanitari no pot pretendre oferir tots els serveis sanitaris i moltes prestacions s'han d'efectuar en centres de fora del país. Per freqüència, per complexitat, per la necessitat d'equipaments específics es indispensable que per certs actes s'hagi de recorrer a centres dels països veïns, es necessari que els convenis que emparin aquestes prestacions es facin amb absoluta transparència.

En l'afirmació «mai hem estat citats ni tampoc se'ns ha demanat el nostre parer», que no gosaria posar en dubte, percebo un enrocament, una absència de predisposició favorable al diàleg. Potser l'actitud del ministeri (o dels successius ministeris) no hagi estat exquisida però ens podriem plantejar si no es tracta d'una reacció a una intransigència prèvia. En aquest cas però reconec que estic fent un judici subjectiu, permeteu-me però que l'expressi.

Centrem-nos però en elements objectius. Referint-se als Centres de Salut manifesten «hi ha un munt, un a cada parròquia quan es troben situats a 5 quilòmetres un de l'altre i tenen un elevat cost de lloguer o de personal, tot plegat tenint present una realitat tan dolenta com l'actual» i donant'ho com a exemple de despeses on s'hauria de retallar. Aquí estaré en desacord. No puc compartir aquesta visió. La proximitat dels centres de salut es fonamental per la seva funció i la desaparició d'alguns d'ells probablement repercutiria en un empobriment de l'atenció sanitària a una part de la població  probablement la mes fràgil des de molts punts de vista. Si que crec que de vegades s'han produït “anomalies” en el funcionament d'algun Centre de Salut quan aquest entra en competència amb l'activitat d'altres prestadors convencionats (em nego a parlar de privats): parlant clar, un centre finançat públicament només pot oferir condicions preferencials (a un o varis metges de capçalera) si es tracta d'assegurar una prestació inexistent en el seu àmbit geogràfic (que no hi hagi metge de capçalera en aquesta població). Aquesta situació es va produir en determinada parròquia i en aquest cas el col·legi de metges es va inhibir del tema.

Com sempre que es parla de reduir la despesa sanitària surt el tema del Pas de la Casa. Un cop més permeteu-me que mostri el meu desacord amb la postura del COMA (mes ben dit la que expressen el seu president i secretari). Si mirem endarrere un dels elements (no l'únic però un element important) que estan a l'origen del mode de funcionament actual del Centre d'atenció primaria i d'emergències del Pas de la Casa va ser la postura del col·legi de metges. Aquest en compte de donar suport als metges que aleshores asseguraven la permanència de l'assistència medica, els hi va girar l'esquena en compte de fer força en front de les autoritats sanitàries per obtenir un reconeixement de la feina feta. Es tractava de reconèixer que des del sector liberal es podien cobrir les necessitats de la població  per aixo calia col.laborar-hi, subvencionant la part d'activitat que corresponia a l'atenció d'urgències i trobar formules per facilitar els reforços en mitjans humans (autoritzacions de substitucions, contractació de personal de reforç en períodes d'alta afluència.

Quant veig escrit Consideren, a més, que l'erari públic «està mantenint d'igual manera una Universitat i un centre d'atenció al Pas de la Casa que comporten grans despeses» m'adono que els temps passen però no aprenem res dels errors passats. La sanitat pública te aquestes coses, no se l'hi pot marcar com a premisa que hagi de ser rentable econòmicament.

Sóc el primer que dic però: que la sanitat pública no hagi de ser forçosament rentable no vol dir que haguem de malbaratar-hi recursos.

És aquí on trobo que el nostre col.lectiu hauria de responsabilitzar-se més i és on trobo a faltar una posició clara i pública dels meus representant sobre temes com el funcionament del SAAS. Certament mantenir un centre amb els nivells de despesa del Centre d'Atenció primaria i d'emergències del Pas de la Casa i una oferta de serveis insuficient al parer de molts, no és de rebut, això no implica forçosament el tancament pur i dur de part o totalitat del centre, hi han d'altres opcions i aquí els professionals hi tenim molt a dir.

Si el cas del Pas de la Casa es molt cridaner en poder-ne individualitzar be la part de despesa i ingressos que li corresponen, no podem obviar que el mateix baix nivell d'eficiència pot ser present en d'altres departaments o serveis del SAAS, simplement cal la voluntat de detectar les disfuncionalitats i el desig de posar-hi remei.

Segurament trobaria d'altres punts de desacord amb opinions expressades des del col.lectiu, sobre l'estatus de professional liberal dins del SAAS o la concessió de l'estatus de professional liberal a no Andorrans, temes d'altra banda no discutits en assemblea i per on per tant no hi pot haver postura oficial.

Bon vent 2012!

El canvi d'any m'agafa girat. Tant patir de si s'acabava un cicle, que si l'apocalipsi amenaçava amb acabar amb la nostra espècie, que si la fi del món ens agafava a tots sense confessar... doncs que voleu que us digui, tant de bo fos cert! Tant de bo es posés fí a un model que permetés que la SIDA, malaltia per la que tenim mesures de prevenció eficaces, segueixi cobrant-se nous infectats per milers, i provocant la mort malgrat existir tractaments eficaços. Un món on conviuen regions amb excedents alimentaris i països on milers d'adults i infants pateixen fam. Societats que segueixen ignorant els més bàsics dels drets i on la paraula democràcia ja no té sentit. Països formalment democràtics són governats des de l'ombra per oligopolis econòmics que compten amb la connivència de les èlits polítiques i la complaença d'órgans judicials poc independents.

Què dir quan ens assabentem que malgrat l'important daltabaix econòmic que estem vivint, els molt rics són cada cop més rics?

Certament, es produeixen progressos. Per exemple en la lluita contra la SIDA hi trobem motius de satisfacció: l'informe anual d'ONUSIDA ens diu que en 14 països les morts relacionades amb la pandèmia van caure un 50% entre els 2005 i el 2011.

En la lluita contra els totalitarismes també podríem trobar motius d'esperança, les primaveres àrabs han tombat dictadors i han fet perdre la por, però el risc de caure en mans de règims teocràtics és fort. Però què podem esperar dels estats quan els individus som capaços del pitjor.

Sovint lo facil és culpar d'alguns fets, altres mentalitats, altres contextos culturals i religiosos, però el cert, és que el “nostre” món és ben present en els tres sectors de negoci amb una major rentabilitat: la venda d'armes, el tràfic de drogues i el tràfic de persones... tant de bo els maïes l'encertin i estiguem encetant un nou cicle, mentrestant: bon vent 2012!    

(Des)ordenament territorial

publicat al Periòdic d'Andorra el dia 19 de desembre del 2012

Fa uns dies us mostrava el costat amable d'un embús. Siguem sincers es poden veure les coses d'una altra manera. Sovint et trobes davant d'un cartell: nom de l'obra, cost i terminis d'execució estimats, signat per Ordenament Territorial: àrea de l'administració que gestiona una part significativa del pressupost, on es gesten projectes i administren serveis i edificis, hi domina un apartat: les infraestructures viàries. Sovint, l'ordenament territorial és mal entès pels ciutadans que no volen veure com es destrueix un bosc, es desfigura una muntanya amb una rasa de dimensions gegantines o s'allunya el fluxe de possibles clients del seu negoci. És dificil imaginar una política d'ordenament del territori sense danys col.laterals, per tant una gestió transparent i rigorosa pot ajudar a entendre decisions doloroses. De vegades, el temps acaba justificant algunes obres inicialment mal enteses. El túnel del Pont Pla, per exemple, discutit inicialment, ha representat un important canvi en el dia a dia dels habitants de les valls del nord. Potser en un futur parlarem de la genialitat de qui va impulsar el túnel dels dos valires, ara per ara, l'únic avantatge que hi veig és haver tret el trànsit pesant d'Escaldes-Engordany. Per la frontera francesa trobem el Port d'Envalira: espectacular i excel.lent carta de presentació del país, però de vegades difícil de superar. L'alternativa, el Túnel d'Envalira, excel.lent opció, llàstima, que els visitants hagin de pagar per conèixer el país més enllà del Pas. A més l'absència d'àrees cobertes als accessos per posar/treure cadenes (prohibides a l'interior) és un inconvenient per molts usuaris. A l'accés sud del país, el visitant es troba a Sant Julià una desviació incabada que no acontenta ningú, algú devia decidir prioritzar altres infraestructures. Ja veieu, podem acontentar-nos pensant que un embús és sinònim de gran afluència de visitants i que és bo per l'economia... però sempre planarà el dubte de si a l'hora d'ordenar el territori tothom ha fet el que calia.

Embús

Els meus “àmics” a les xarxes socials ja saben que em passo bons moments en un embús. Es el que te viure en un extrem del pais I treballar a l'altre. Ai, l'Embús, aquell lloc on la percepció del temps es distorsiona, on les distàncies es dilaten. Els llargs moments en que el vehicles estan aturats o avancen a pas de cargol donen per molt. Poden servir , quan no vas sol, per encetar converses sense fi amb companys de feina, amb coneguts o desconeguts. Si viatges sol, sempre tens la companyia de la ràdio, o la possibilitat d'escoltar a tot drap aquell CD que tens oblidat dins del lector. També hi ha un passatemps força entretingut, observar l'interessant ecosistema de l'embús. Sòl donar la casualitat (de fet deu tindre alguna explicació) que els embussos t'atrapen en alguna de les nombroses doble vies del país, això fa que puguis gaudir de la companyia del vehicle veí i que puguis, discretament (o no) observar-ne els ocupants. Resulta molt entretingut intentar esbrinar la conversa animada dels companys d'embús. De vegades, es tracta d'una discussió acalorada entre un matrimoni mentre els marrecs, distrets amb algun aparell electrònic els ignoren olimpicament. D'altres cops una parella amb pintes d'estar de lluna de mel permanent que no es cansa de compartir mirades angelicals i petons melosos. Aquest cop, excepcionalment, m'alegro que la meva fila sempre és la que avança més lentament i la parella feliç em deixa enrerre. Tot seguit, se situa a la meva alçada una parella d'edat avançada, ell amb el puret a la boca, la finestra oberta (quin fred), i la dona, amb l'abric de pell i tota enjoiada... a veure la matricula..., de baix, i pel model de cotxe, buf aquests demà surten a les notícies “intercepten a la Farga de Moles un veí de valència amb 58000€...” com se't dèu quedar la cara, tornant cap a casa amb els 1000 eurets de “mínim de supervivència”! Ja veieu que si un no vol, no s'avorreix en un embús, i ara a sobre ho puc compartir, amb els amics del Foursquare, del twitter, del facebook, els embussos ja no són com els d'abans, ara són millors … són e-embussos!

Legitimitat

opinió publicada a El Periòdic d'Andorra del 27 de novembrehttp://www.elperiodicdandorra.ad/blog/949/politica/legitimitat/

Legitimitat és el que sosté el dret a exercir un cert poder.

La legitimitat es pot basar en les lleis vigents, la “legalidad vigente” que dirien alguns.

Recordem que les lleis són modificables i fins i tot la més sagnant de les dictadures pot autoproclamar-se “estat de dret” i desenvolupar un marc legal que empari les pròpies arbitrarietats. La història de la humanitat és plena de règims autocràtics basats en la “legitimitat” de les seves victòries militars, i sovint s'han acabat perpetuant pel molt discutible mèrit del llinatge. No oblidem que d'altres institucions omnipotents com els poders religiosos han apel.lat a la “gràcia divina” per apuntalar la pròpia legitimitat.

Prefereixo entendre la legitimitat com el concepte basat en principis morals socialment acceptats. Un poder legítim seria, doncs, el que emana d'una societat que disposa d'una informació completa, plural i veraç, i que té la possibilitat d'expressar-se lliurament, mitjançant diferents mecanismes democràtics. Un parlament composat de representants elegits democràticament pels ciutadans té legitimitat per legislar, sempre que es respectin els programes electorals i les promeses fetes als electors. Qualsevol canvi significatiu de posició sobre un tema concret, sense una explicació clara i una consulta concreta als qui es representa, minva la legitimitat de les decisions preses.

A Catalunya, les eleccions d'aquest 25 de novembre han deixat un panorama complex en alguns aspectes, molt clar en d'altres.

La davallada del partit en el govern manifesta el rebuig creixent a les polítiques econòmiques d'austeritat. Malgrat tot, sembla que Artur Mas haurà de ser qui lideri de nou el Govern de la Generalitat, però està legitimat per seguir aplicant les mateixes polítiques?

A diferència dels anteriors comicis, aquest cop les diferents opcions polítiques s'han posicionat clarament sobre un punt central en la campanya: el dret a decidir. Una majoria clara de dos terços del parlament català és favorable a aquest dret... algú gosarà posar en dubte la legitimitat d'un referendum sobre la independència de Catalunya?