Hem de parlar

Publicat al bloc d'El Periòdic d'Andorra el 13 de setembre del 2012

Hem de parlar…

No, escolta’m, deixa’m parlar, no ho facis més dificil.

Porto massa temps esperant, esperant que la nostra relació es redrecés, que fessis cas dels meus avisos.

He fet molts esforços, masses renúncies potser… He acceptat amb resignació una relació que no havia triat. Es cert que eren altres temps, en les unions no es regien per sentiments sinó pels interessos d’altres, de vegades (massa) simplement per la força… fins que la mort us separi…

També és cert que hem viscut bons moments (pocs) durant els que en la nostra relació s’hi han convidat sentiments positius, hem respirat aires de llibertat que ens han pogut fer creure que això nostre tenia un sentit, un futur.

Durant molt temps una part, dins meu, ha cregut en aquesta relació, ha après a estimar els teus fills com a propis i ho ha donat tot per ells, sense esperar res a canvi. O potser sí, un simple agraïment. A canvi, les (moltes) vegades en que el teu costat més fosc ha prevalgut, només he rebut, menyspreu i més exigència.

Es així, no es pot obligar a estimar.

Si tan sols em respectessis com sóc, m’estimessis amb les meves diferències, i no em volguessis canviar, modelar-me segons els teus desitjos… Potser, qui sap.. potser això nostre hagués tingut futur…

No te n’adones?

No vull creure que tant et fa. No vull creure que, en el fons, només vols estar amb mi per interès. M’agradaria pensar que hi ha quelcom més entre nosaltres…

Però tant hi fa. Ara ja és massa tard. Ja no toca parlar del què, sinó del com.

Els fills ja són grans, ja ho han entès tot. Ja no hi ha cap motiu per seguir amb aquesta relació.

Ara toca parlar de com ho acabem.

Aquest 11 de setembre, era l’anniversari de la nostra relació, 298 anys! Deu n’hi do!

Molts anys per intentar-ho, suficients per veure que això ja no va enlloc…

I sembla que t’ho deixat ben clar… no creus?

L'has liada parda, Jordi!

Permeteu-me que recordi la socorrista que va fer famosa aquesta expressió, una bona manera de dir que has posat la pota fins al fons, això es el que m'inspira la noticia de la detenció de Jordi Ausàs, ex alcalde de la Seu, ex parlamentari català, ex conseller del govern de la generalitat...
Perquè... que voleu que us digui, la presumpta implicació del polític en una operació de contraban de tabac per un valor de 300000 € no deixa de ser una fotesa. Ep! Que no estic defensant que la gent es vagi saltant la llei a la torera! Simplement deixeu que recordi els nombrosos casos de malbaratament de diners públics, de gestió mes que dubtosa d'algunes administracions, de finançament “terbol” de partits polítics, de xarxes de corrupció, tot això amanit amb una escandalosa impunitat o be una exasperant lentitud de la justícia i entendreu que aquest afer de contraban i l'extraordinari ressò que esta tenint em deixi ben perplex. Sembla ben be que el que facin alguns càrrecs públics amb el diner de tothom tingui ben poca importància, de fet alguns dels administrats així semblen entendre-ho en revalidar a cada elecció a alguns xoriços reconvertits en polítics (o es a l'inrevés). En canvi voler defaudrar a la hisenda pública entrant d'estranquis a territori Nacional paquets de tabac es el mes pervers dels pecats i es mereix d'entrada la mes gran de les contundencies policials (quin fart de riure es deuen fer en Millet i en Montull, ells que han esperat llargs mesos abans de rebre la visita dels Mossos als respectius domicilis).
Res, que com la noia socorrista de “la he liado parda”, de vegades les conseqüéncies dels nostres actes s'escapen de tota lògica o proporcionalitat... i a menys que estiguis casat amb una infanta o et facis amb els qui remenen les cireres mes val passar desapercebut.

Encomanats a Sant Euribor

Article d'opinió publicat al Bloc d' El Periòdic d'Andorra

Veníem de temps durs, durs de veritat, els nostres padrins van viure de prop o de lluny dues guerres, els nostres pares van conèixer les mancances de la postguerra. En el fons, som una generació amb sort, que ha crescut envoltada d’una bonança sense precedents.Tenim presents les penúries passadesmés per les referències que ens han transmès que pel record llunyà de les llargues i dures jornades laborals dels pares i padrins. I si en el terreny de l’economia podem considerar-nos afortunats, que dir de l’entorn polític en que ens hem fet adults? Hem vist desaparèixer la dictadura que oprimia els nostres veïns i parents del sud, la França que hem conegut havia viscut ja feia temps la seva primavera, hem vist néixer una Europa que conjura els fantasmes de les guerres passades i, finalment, a casa nostra el poble ha  agafat en mà el seu destí en forma de Constitució. Aquest quadre idíl·lic però té les seves ombres, malgrat els avenços tecnològics i els coneixements que ho feien possible, es va perdre l’oportunitat de bastir una societat basada en el desenvolupament sostenible, alguns maldestres (o malintencionats, aprofitats?) van preferir l’opció del creixement sostingut, ignorant que tot el que puja… acaba baixant, tard o d’hora.

I així estem, hipotecats fins a les celles, arrossegant deutes econòmics però també deutes ambientals i tot sovint endeutats amb nosaltres mateixos, deixant per demà el que hauríem de fer avui, esperant el nou any o les vacances per aquell canvi en la nostra vida…

Diuen que les vacances d’estiu actuen com una caixa de ressonància, si estàs bé amb tu mateix i amb els teus en gaudiràs. En canvi, pot ser un període de crisi si hi arribes amb conflictes latents…

Transparència en temps de retallades (2)

En un post de finals de gener ja parlava de la manca de transparència que hi ha en la gestió de la nostra sanitat, no tornaré al detall del que hi deia, simplement recordar el terrabastall que va generar la noticia dels 100000 euros de la CASS engolits en l'afer Spanair... i el mes sorprenent de tot, l'oblit de tot plegat pocs mesos després. 

Aquesta capacitat que tenim de passar pagina es l'aliada perfecta dels qui, sense escrúpols, van fent camí, amb una esquena ben ampla, aliens a les critiques legitimes dels administrats...

Cal reconèixer però que de vegades dedicar-se a la política o la gestió publica pot ser força ingrat i et pot posar com a diana d'atacs de vegades no tan legítims, a voltes fins i tot malèvols i emparats en l'anonimat.

En aquest supòsit la transparència seria un cop mes l'arma absoluta, la defensa del gestor públic contra la critica interessada, i ara agafaré l'exemple d'una noticia apareguda recentment en un rotatiu i que potser a passat desapercebuda per molta gent.

El Diari d'Andorra ens parlava en efecte de l'èxit d'una iniciativa sorgida de la nostra sanitat publica.

Llegir l'article i sobretot els comentaris (anònims) ens fan adonar que un cop mes que la manca de transparència perjudica a tothom, d'una banda al qui des del servei públic desenvolupa la seva feina i de l'altra l'usuari, el ciutadà, que amb legitimitat demana que les administracions tinguin una gestió exemplar. 

El cert es que la manca de dades dona peu a dubtes, una simple cerca al BOPA o una consulta a una base de dades publica hauria de donar respostes als dubtes que qualsevol ciutadà es pugui fer sobre la gestió dels organismes públics.

Un projecte desenvolupat en un hospital públic (seguint amb l'exemple de la noticia citada), amb la participació d'assalariats públics en el desenvolupament de les seves tasques professionals, hauria de ser un exemple de transparència, el seu cost de desenvolupament, els participants  haurien de poder ser identificats, les condicions d'aplicació, de comercialització haurien de ser visibles.

Ens hauríem de poder felicitar que sorgeixin iniciatives pioneres sense que hi haguessin ombres, iniciatives que representin una millora en l'atenció sanitària, i perquè no, un retorn econòmic que vingui alleujar la difícil situació financera del nostre sistema de salut.

La veritat, però, es que la manca de transparència fa que sorgeixin tot tipus de sospites al voltant de massa temes sensibles, en un moment en es que demanen esforços i renuncies importants a sectors de població en situació critica. 

Transparència en temps de retallades (1)

En la seva opinió al Diari d'Andorra "Transparència", Alba Doral es pregunta "Si cada dia ens cau al damunt, ben detallada, una nova bateria de retallades, per què no tenim igualment a l’abast informació de com es gasten els diners?". La pregunta ve arrel de noticies de l'àmbit de la cultura, peró en el context actual jo la faré extensiva al mon de la sanitat.

En algun post anterior ja havia evocat el tema de la transparència parlant de la CASS. No fa gaire es va saber que la CASS tenia diners invertits en Spanair que s'havien "volatilitzat", i durant alguns dies se'n va parlar bastant... i després?

Doncs res, oblidat, aquí no ha passat res, almenys en apariència tot segueix igual, que se sàpiga no s'ha pres alguna mesura perquè no torni a passar, per sancionar algun responsable si algú va actuar malament...

En el camp de la sanitat i en el context de retallades, mes que mai, la transparència hauria de ser absoluta, en democràcia els ciutadans han de disposar de la màxima informació sobre tot el que els afecta. Sorprèn doncs llegir que dades d'interès públic no estiguin ni tant sols a disposició dels gestors, com sembla despendre's d'una entrevista al president i el secretari del Col.legi Oficial de Metges d'Andorra. El primer, referint-se a la despesa sanitària feta a l'estranger per assegurats de la CASS manifesta “aquests números no ens els serveixen” i el segon continua “En aquest país les dades són difícils d’obtenir” i manifesta que cal “donar la major transparència possible i dir les coses pel seu nom”

El mes greu es que algunes d'aquestes dades sembla que no estan ni a disposició del ministeri competent.

No disposar de dades objectives vol dir navegar a cegues i prendre decisions inadequades.

Quan les dades son conegudes només per una part i no publiques correm el risc que les decisions siguin arbitraries, parcials i doncs molt probablement contraries a l'interès general.

En el tema de l'entrevista citada mes amunt per exemple, les xifres poden anar en diferents sentits, poden avalar la necessitat de que certes prestacions sanitàries es realitzin a l'estranger o be que aquest serveis es facin a Andorra, s'hauria de considerar per això el cost econòmic i també la qualitat de la prestació, si les dades son publiques podrem confiar en la bondat de la decisió presa, si l'opacitat predomina sempre hi haurà el dubte de si s'ha pres la decisió per preservar l'interès d'un grup professional...

Silencis

     Fa dies que tinc el bloc silenciat... avui mateix m'ho recordaven i la veritat es que no em falten neguits ni ganes de comentar-los. Motius d'indignació, ens en sobren en els temps que corren, tant que sembla que ens hagin d'anestesiar la consciencia.

    Com explica molt bé l'Yvan Lara ens farien creure que la pitjor de les injustícies es la cosa mes normal del mon, i la veritat es que acabes pensant que tot respon a una estratègia ben planificada, on es tracta d'inocular la toxina (la mesura injusta o la noticia que la fa publica) en la dosi i el moment just, es produeix aixi una resposta mesurada i controlable. Es preserva l'homeòstasi del sistema que va encaixant canvis que administrats en una altra forma semblarien haver de produir un daltabaix irreparable.

    En un temps on noves formes de comunicació agafen força, sectors de la societat que fins ara disposaven de fragments inconnexos de la informació que controlava el poder, de cop i volta tenen la possibilitat d'exigir (i obtenir en molts casos) les claus per interpretar el mon que els envolta.

    La corrupció, la injustícia en les seves innombrables cares, el desgovern en favor d'uns quants no son una particularitat de les societats actuals, probablement siguin ara menys esteses que en el passat, pero si que son mes visibles.

    Ara cal que els ciutadans exigeixin transparència, (excel.lent reflexió d'Alba Doral en aquest sentit: Transparència) i que les irregularitats que aquesta faci aparèixer siguin sancionades.

    De poc serveix poder la democràcia si una majoria d'electors avalen amb els seus vots representants poc escrupolosos. De poc serveix un sistema judicial que no tracta amb igualtat als administrats, que no actua davant irregularitats flagrants o que no garanteix l'execució de les seves sentencies.

Anem a cercar cinc sous quatre sous (o de quan l'actualitat t'agafa amb el peu canviat)

-->

- L'expressió que dona la primera part del títol a aquest post es segons el Diccionari Català-Valencià-Balear de l'Institut d'Estudis Catalans una locució utilitzada a Mallorca:

 - la segona part del títol es per descriure com em sento, així, amb el peu canviat. Aquest post va ser gestat anit, en plena tempesta desfermada contra les consols d'Escaldes i Sant Julià, i es que no m'en puc estar de desmarcar-me del "linxament mediàtic".
Es cert que aquest augment era un error, i en un gest poc habitual en la classe política així es reconeix en rectificar, però no puc compartir aquesta indignació exacerbada per un fet testimonial que contrasta amb la indiferència i poca passió davant anomalies molt mes transcendentals del nostre sistema.
Aquí va doncs el post, inacabat per cert que tenia pensat per avui...

"Ha de ser un tema de cabdal importància el que faci saltar tots els comptadors, el que generi un nombre de comentaris probablement mai vist en la premsa digital d'aquest país...

- Es l'aprovació, finalment, d'una legislació antitabac en acord amb el sentit comú impulsada per una iniciativa popular i malgrat les pressions dels lobbis en defensa dels seus interessos particulars?

- Es l'anunci imminent d'una fiscalitat justa, proporcional que gravi els ciutadans d'aquest país en funció dels seus ingressos?

- O potser es tracta de l'anunci d'una reforma que posi fi al desgavell de les 8 administracions?

- No, no, deu ser la posada en marxa d'una fiscalia anticorrupció que... deix! Que ja ens han dit des del GRECO que d'això no en tenim...

- Au vinga, siguem positius: que potser els acords de no doble imposició ja estan signats i tenim un munt d'inversors amb els seus projectes i els corresponents llocs de treball picant a la porta? NO, tampoc.

RES DE TOT AIXÒ El motiu d'aquesta riuada de comentaris es la publicació del que cobraran els consols elegits en les darreres eleccions comunals. Certament costa d'entendre que en un moment on la paraula austeritat està a l'ordre del dia s'ens presentin unes xifres que semblen no seguir la tònica dominant. La veritat es que en un entorn on estem avesats a assenyalar la palla a l'ull del veí era d'esperar.

M'estaré de comentar unes xifres que barregen sous bruts amb sous nets, que s'escapen de la cotilla de les 40 hores setmanals de que gaudeixen alguns dels ciutadans d'aquest país.

Es una menudesa, perquè per molt que es vulgui magnificar, es d'això que estem parlant, d'una menudesa."

I no puc deixar de pensar en els que es freguen les mans, en els que es riuen de la nostra indignació guerrera davant les menudeses i la nostra total ceguesa davant les veritables palanques del seu poder... 
... o es que potser tremolen davant la possibilitat de que finalment obrim els ulls i anem fins a l'arrel dels problemes?