divendres, 20 de juliol de 2012

L'has liada parda, Jordi!




Permeteu-me que recordi la socorrista que va fer famosa aquesta expressió, una bona manera de dir que has posat la pota fins al fons, això es el que m'inspira la noticia de la detenció de Jordi Ausàs, ex alcalde de la Seu, ex parlamentari català, ex conseller del govern de la generalitat...
Perquè... que voleu que us digui, la presumpta implicació del polític en una operació de contraban de tabac per un valor de 300000 € no deixa de ser una fotesa. Ep! Que no estic defensant que la gent es vagi saltant la llei a la torera! Simplement deixeu que recordi els nombrosos casos de malbaratament de diners públics, de gestió mes que dubtosa d'algunes administracions, de finançament “terbol” de partits polítics, de xarxes de corrupció, tot això amanit amb una escandalosa impunitat o be una exasperant lentitud de la justícia i entendreu que aquest afer de contraban i l'extraordinari ressò que esta tenint em deixi ben perplex. Sembla ben be que el que facin alguns càrrecs públics amb el diner de tothom tingui ben poca importància, de fet alguns dels administrats així semblen entendre-ho en revalidar a cada elecció a alguns xoriços reconvertits en polítics (o es a l'inrevés). En canvi voler defaudrar a la hisenda pública entrant d'estranquis a territori Nacional paquets de tabac es el mes pervers dels pecats i es mereix d'entrada la mes gran de les contundencies policials (quin fart de riure es deuen fer en Millet i en Montull, ells que han esperat llargs mesos abans de rebre la visita dels Mossos als respectius domicilis).
Res, que com la noia socorrista de “la he liado parda”, de vegades les conseqüéncies dels nostres actes s'escapen de tota lògica o proporcionalitat... i a menys que estiguis casat amb una infanta o et facis amb els qui remenen les cireres mes val passar desapercebut.

divendres, 13 de juliol de 2012

Encomanats a Sant Euribor

Article d'opinió publicat al Bloc d' El Periòdic d'Andorra

Veníem de temps durs, durs de veritat, els nostres padrins van viure de prop o de lluny dues guerres, els nostres pares van conèixer les mancances de la postguerra. En el fons, som una generació amb sort, que ha crescut envoltada d’una bonança sense precedents.Tenim presents les penúries passadesmés per les referències que ens han transmès que pel record llunyà de les llargues i dures jornades laborals dels pares i padrins. I si en el terreny de l’economia podem considerar-nos afortunats, que dir de l’entorn polític en que ens hem fet adults? Hem vist desaparèixer la dictadura que oprimia els nostres veïns i parents del sud, la França que hem conegut havia viscut ja feia temps la seva primavera, hem vist néixer una Europa que conjura els fantasmes de les guerres passades i, finalment, a casa nostra el poble ha  agafat en mà el seu destí en forma de Constitució. Aquest quadre idíl·lic però té les seves ombres, malgrat els avenços tecnològics i els coneixements que ho feien possible, es va perdre l’oportunitat de bastir una societat basada en el desenvolupament sostenible, alguns maldestres (o malintencionats, aprofitats?) van preferir l’opció del creixement sostingut, ignorant que tot el que puja… acaba baixant, tard o d’hora.
I així estem, hipotecats fins a les celles, arrossegant deutes econòmics però també deutes ambientals i tot sovint endeutats amb nosaltres mateixos, deixant per demà el que hauríem de fer avui, esperant el nou any o les vacances per aquell canvi en la nostra vida…
Diuen que les vacances d’estiu actuen com una caixa de ressonància, si estàs bé amb tu mateix i amb els teus en gaudiràs. En canvi, pot ser un període de crisi si hi arribes amb conflictes latents…