dimarts, 27 de novembre del 2012

Legitimitat

opinió publicada a El Periòdic d'Andorra del 27 de novembrehttp://www.elperiodicdandorra.ad/blog/949/politica/legitimitat/
Legitimitat és el que sosté el dret a exercir un cert poder.
La legitimitat es pot basar en les lleis vigents, lalegalidad vigenteque dirien alguns.
Recordem que les lleis són modificables i fins i tot la més sagnant de les dictadures pot autoproclamar-seestat de dreti desenvolupar un marc legal que empari les pròpies arbitrarietats. La història de la humanitat és plena de règims autocràtics basats en lalegitimitatde les seves victòries militars, i sovint s'han acabat perpetuant pel molt discutible mèrit del llinatge. No oblidem que d'altres institucions omnipotents com els poders religiosos han apel.lat a lagràcia divinaper apuntalar la pròpia legitimitat.
Prefereixo entendre la legitimitat com el concepte basat en principis morals socialment acceptats. Un poder legítim seria, doncs, el que emana d'una societat que disposa d'una informació completa, plural i veraç, i que la possibilitat d'expressar-se lliurament, mitjançant diferents mecanismes democràtics. Un parlament composat de representants elegits democràticament pels ciutadans legitimitat per legislar, sempre que es respectin els programes electorals i les promeses fetes als electors. Qualsevol canvi significatiu de posició sobre un tema concret, sense una explicació clara i una consulta concreta als qui es representa, minva la legitimitat de les decisions preses.
A Catalunya, les eleccions d'aquest 25 de novembre han deixat un panorama complex en alguns aspectes, molt clar en d'altres.
La davallada del partit en el govern manifesta el rebuig creixent a les polítiques econòmiques d'austeritat. Malgrat tot, sembla que Artur Mas haurà de ser qui lideri de nou el Govern de la Generalitat, però està legitimat per seguir aplicant les mateixes polítiques?
A diferència dels anteriors comicis, aquest cop les diferents opcions polítiques s'han posicionat clarament sobre un punt central en la campanya: el dret a decidir. Una majoria clara de dos terços del parlament català és favorable a aquest dret... algú gosarà posar en dubte la legitimitat d'un referendum sobre la independència de Catalunya?

dimarts, 20 de novembre del 2012

Poder


Vicenç Navarro explica en les primeres pàgines d’un dels seus llibres una anècdota que cita Hillary Clinton amb freqüència: es veu que el president dels Estats Units d’Amèrica, Roosevelt, en una conversa amb uns sindicalistes, escoltant les seves reivindicacions, va acabar dient ” molt bé, estic d’acord amb les vostres propostes… ara sortiu al carrer i obligue-me a adoptar-les“.
L’economista utilitza aquesta cita per exemplificar el dubte de qui deté realment el poder en les nostres societats. El polític, teòricament, més poderós del planeta admet, en certa manera, que tot i compartir la justícia d’unes mesures, no pot aplicar-les si no hi és obligat per la pressió del carrer, fent contrapès a algun altre poder que el supera…
Més enllà de les teories conspiranoïques, i n’hi han per a tots els gustos, sembla evident que molts polítics quan assoleixen el poder s’obliden amb molta facilitat de les propostes presentades als seus votants. Vull pensar que la majoria de les dones i homes que demanen el nostre vot creuen en el seu programa,  que aquest respon a un model de societat que consideren el millor possible, i que tenen la ferma intenció d’aplicar-lo. Per què, doncs, l’incompleixen amb massa freqüència? De vegades, fins i tot fent el contrari del que prometien?
S’adonen potser que estaven equivocats en el diagnòstic dels problemes i que, per tant, les solucions a aportar són diferents de les que proposaven?  El ciutadà es mereixeria, en aquest cas, que reconeguessin l’error.
La idea que s’estèn aquests darrers temps és que els “mercats” són qui menen el món per camins no sempre coincidents amb les necessitats del poble ras, i que els governants estarien enmig, ostentant el poder simbòlic. Que aquests  escoltin els mercats, o el conjunt de la societat dependrà de qui mostri més fermesa. Una societat atenta, informada, exigent amb la seva classe política, és , doncs, la garantia de que la democràcia no sigui només el menys dolent dels sistemes de govern.

dimecres, 14 de novembre del 2012

Hipotecats


Article d'opinió publicat al Periòdic d'Andorra del 14 de novembre del 2012

El dret a un habitatge digne es considera en les societats actuals quelcom bàsic, així ens ho recorden la declaració universal dels drets humans i la nostra constitució. L'època recent d'eufòria va veure com de cop l'habitatge es convertia en un element més de consum, pitjor, d'especulació. La conjuntura econòmica feia que comprar un habitatge, mitjançant la corresponent hipoteca fos més avantatjós que viure de lloguer. Els tipus d'interès baixos, una oferta inesgotable, l'assegurança que el totxo era la millor inversió... Tothom hi guanyava, l'administració que basava gran part dels ingressos en el boom immobiliari, el propi sector, el comprador, content d'invertir en comptes de "llençar"els diners en forma de lloguer, els bancs que generosament engreixaven els mecanismes perquè l'engranatge no s'aturés. La realitat és tossuda i ens adonem, massa tard, que les bombolles acaben esclatant. El sector de la construcció, l'immobiliari, les administracions i finalment els ciutadans es veuen afectats per la dura realitat.
   A Espanya els darrers dies han trascendit diversos casos de persones que s'han tret la vida abans de que els fessin fora de casa, però en el que va de crisi ja s'han produït uns 400.000 desnonaments. Aquestes situacions dramàtiques no són degudes només a impagaments d'hipotèques, també hi han famílies que ni tan sols poden pagar el lloguer. La societat civil fa temps que denuncia la situació i reclama solucions, ara s’hi han afegit certs jutges i fins i tot des d'Europa es fa un toc d'alerta. Els partits majoritaris, fins ara insensibles a la situació comencen a reaccionar. Massa tard, com sempre.
  I a casa nostra? Quantes persones es troben en aquesta situació o en vies d'arribar-hi? Esperem que qui en tingui la responsabilitat garanteixi aquest dret bàsic, que tothom tingui un "casa meva" i evitem drames innecessaris.  

dimecres, 7 de novembre del 2012

Posar la ploma a la nafra


Article d'opinió publicat al Periòdic d'Andorra del 23 d'octubre del 2012
Vivim en una societat on la llibertat de premsa i la llibertat d’expressió estan garantits, en certa manera i vist el que passa en d’altres racons del món ens hauríem de sentir afortunats. El control de la informació pot revestir però aspectes subtils, els mitjans de comunicació poden estar sotmesos a pressions directes o indirectes que en poden afectar la imparcialitat. L’ètica dels professionals, la varietat dels mitjans i, darrerament, l’accés del públic a les xarxes de comunicació globals fan que gaudim d’una major pluralitat en la informació. Aquesta evolució positiva, però, no ens pot fer oblidar que vells tics del passat persisteixen i els intents de controlar el fluxe d’informació són ben reals.
Digueu-me mal pensat peró per mi el cas de la guanyadora de l’accessit als premis Principat d’Andorra 2011 és un intent descarat de censura. Els arguments segons els quals el treball conté errors no em serveixen, ja s’apuntava per part del jurat i aquests no haurien de representar un impediment ja que es poden corregir abans de la publicació de l’estudi. Els que per mi són el veritable motiu de la negativa a facilitar la difusió del treball són que aquest ofereixi una visió crítica de certs aspectes de la política andorrana. Deia un precursor del periodisme compromès, Albert Londres: “notre métier n’est pas de faire plaisir, non plus de faire du tort, il est de porter la plume à la plaie”, és el que fa Lorena Tortosa a “Andorra, de la edat mitjana al 2.0″, posar el dit (en forma de ploma) a la nafra. No amb subjectivitat personal, com voldrien deixar entendre els qui s’han negat a finançar-ne la publicació, sinó amb la transcripció de les entrevistes als protagonistes de la contesa electoral i fent-se ressò de l’informe sobre el procés que va fer una delegació de l’ODHIR-OCDE. Els temps, però, estan canviant, en un moment on els ciutadans van perdent la por a manifestar públicament el seu rebuig a les polítiques dominants, apareixen noves vies de compromís. Aquests dies, al nostre pais podem dur a la pràctica el crowdfounding o micromecenatge que permet al ciutadà aportar el seu granet de sorra, i permetre que vegin la llum obres que d’altra manera estarien condemnades al silenci i l’oblit. Potser sí que alguna cosa es mou a Andorra, al carrer, a la xarxa, fent visible el que alguns voldrien amagar, donant la veu als qui certs poders voldrien callar.

dimarts, 6 de novembre del 2012

Subvencions


Article d'opinió publicat al Periòdic d'Andorra del 6 de novembre del 2012

Darrerament s'ha parlat de les subvencions que Govern ha atorgat en favor de l'activitat ramadera. La identitat dels beneficiaris de dites ajudes ha estat el focus d'atenció en tractar-se, pel que sembla, de persones benestants, per dir-ho d'alguna manera. Es interessant l'exercici de transparència que representa la lectura del BOPA, però el risc de caure en la crítica estèril és gran.
  En un món globalitzat on totes les administracions dopen sectors sencers de les respectives economies és impensable que a casa nostra l'agricultura i la ramaderia puguin subsistir sense un ajut públic. Aquest incentiu ha de ser en forma de subvenció a l'activitat agricola i ramadera, però també promocionant els productes autòctons i desenvolupant activitats complementàries com pot ser el turisme rural. En l'absència d'aquests incentius el futur del sector és fosc, i sense cap dubte les primeres víctimes seran els pagesos i ramaders més humils. El ja malmès entorn natural de les nostres valls no es pot permetre aquesta pèrdua.
  Certament, sobta que persones amb una suposada bona posició econòmica rebin ajuts públics, però la subvenció va dirigida a la promoció d'una activitat que es considera d'interès general i que en les condicions de mercat resulta inviable. La funció redistributiva i de compensació de les desigualtats que esperem de l'estat la trobarem en un sistema fiscal progressiu, on qui més té, més contribueix. No ens ha de saber greu que un ramader rebi una subvenció per una activitat de la que el conjunt de la societat en treu un benefici. No ens ha de molestar que un professional rebi un salari extraordinari si aquest no és fruit d'una mala gestió de recursos públics., que un directiu tingui remuneracions generoses a canvi d'una gestió eficient.
  El que representa una injustícia inadmissible és que a hores d'ara encara no tinguem un sistema impositiu just i que persones amb sous al límit de la pobresa paguin el mateix que d'altres amb rendes varies vegades superiors

dilluns, 5 de novembre del 2012

Debat ajornat

Article d'opinió publicat al Periòdic d'Andorra del 31 d'octubre del 2012 
La investigació per un cas de blanqueig de diners ha tingut com a efecte col.lateral de fer resorgir el debat sobre regulació de la nacionalitat. Es de domini públic que en contra del que estableix la llei certs nacionals andorrans gaudeixen simultàniament d'un altre passaport. El fet que el consolat espanyol,  violant la seva pròpia llei electoral, no faci públic el cens electoral dels residents a Andorra sembla respondre a la mateixa problemàtica. Que aquest fet apareixi lligat a una investigació criminal es poc edificant i contribueix a degradar la imatge que es te del nostre pais a l'exterior, al mateix temps que pot ser percebut com un greuge pels andorrans que respectant la llei disposen d'un únic passaport. Es diu que no hi han mitjans per controlar aquesta circumstancia que només es descobreix, per tant, casualment. El motiu per tenir dos passaports pot ser de caire sentimental, per no perdre el lligam amb la nacionalitat d'origen, o pràctic per salvar dificultats administratives i gaudir dels majors avantatges que pugui oferir un segon passaport. Recuperar la nacionalitat a la que es renuncia, almenys en el cas de l'espanyola, es força fàcil i sembla que hi han mecanismes relativament senzills per un andorrà de naixement per accedir a una altra nacionalitat. Ens trobem doncs que l'estat no te els mitjans de fer respectar la llei, i al mateix temps no garanteix plenament els drets dels seus nacionals quan es troben a l'estranger. Al mateix temps moltes persones que compleixen els requisits per nacionalitzar-se no ho fan, potser una part important per no haver de renunciar a la nacionalitat de naixement. Molts elements que ens haurien de fer replantejar el debat de la nacionalitat, amb serenitat i sense mes ajornaments.