dimarts, 8 d’octubre de 2013

Un pla (quasi) perfecte

Imagineu:

- en la primera entrega deixo anar que en la meva empresa n'hi han uns quants que s'estan "forrant", que tenen uns sous estratosfèrics, insultants per la resta dels mortals en els temps que corren
- en la segona entrega, amb llums i taquígrafs aquest cop, afirmo que alguns ho fan molt malament, que son uns professionals pèssims, vaja!
- i finalment acomiado sense avís dos dels meus treballadors

idealment, des de fora s'hauria de veure com que soc un òptim gestor: he descarregat la meva empresa de les pomes podrides, els que no feien la seva feina com cal i que rebien retribucions immerescudes...

Si no fos perquè :
- qui decideix les retribucions no son els empleats (al menys en una empresa "normal"). Les retribucions tenen moltes variables (el que cobres per hora, però també les hores que dediques a la feina, si fas hores extres, guàrdies...). Que algú guanyi molt dependrà doncs d'ell mateix en la mesura que és el resultat de treballar per sobre de la mitjana (per realitzar més actes, més guàrdies, més hores extra) o de l'empresa (si és degut a una retribució de base per sobre de la seva categoria professional)
- hi han mecanismes per controlar la qualitat dels professionals, des de la selecció inicial d'aquests, fins a l'avaluació continuada, seria lògic que si es produeix alguna disfunció en aquest sentit es resolgués pels canals interns a mesura que es detecten els problemes, generalitzar i publicitar un problema d'aquest tipus només aconsegueix generar dubtes i desconfiança en la meva empresa. Deixar-ho anar així, sense més, esperant que ens creguem que els que ho fan malament, a sobre son els mateixos que cobren molt, és molt ingenu.
- lligar en el temps uns acomiadaments no causals amb l'estratègia anterior esperant que s'hi vegin unes causes (retribució desproporcionada + mala praxis) es mesquí.

Així no anem enlloc.