dimarts, 16 d’octubre de 2012

Quan es perd l’esperança


Aquest darrer cap de setmana, amb ocasió del Dia Mundial de la Salut Mental es feien públiques dades realment preocupants. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) alerta que l’any 2020 la depressió podria representar la segona causa de discapacitat al món. Aquest mateix organisme diu que la pèrdua de productivitat de les persones amb depressió representa el 4% del Producte Interior Brut (PIB) de la Unió Europea (UE). Més greu encara, a partir l’any 2007 el nombre de suïcidis a Catalunya iniciava una tendència a l’alça, esdevenint la segona causa de mort entre els 15 i 29 anys i, degut a la disminució de les morts per accident, en la primera causa entre els 30 i 44 anys! Sembla que la greu situació econòmica podria explicar en gran part aquest fenomen. La salut mental ha estat una gran oblidada i els sistemes sanitaris del nostre entorn hi han prestat una atenció insuficient. Ens trobem doncs en un moment on la crisi econòmica genera situacions de risc en l’àmbit laboral i social que afavoreixen el deteriorament de la salut mental, i al mateix temps els recursos destinats a fer-hi front es tornen més escassos. Aquesta situació, referida a Catalunya, pot ser perfectament aplicable a casa nostra. La crisi econòmica hi és ben present, la pèrdua de llocs de treball és dramàtica en molts sectors, una part creixent de la població cau sota el llindar de la pobresa o s’hi apropa… Si amanim tot això amb la manca d’una assegurança d’atur, un nivell de vida elevat i sovint l’absència d’un teixit familiar que pugui amortir el cop ens trobem davant una situació d’alt risc. Ara, quan més caldria un sistema d’atenció a la salut mental, més recursos per fer front a les necessitats d’ajudes socials ens adonem que les caixes són buides i que els canvis que s’entreveuen són en el sentit de retallar.
Diuen que l’esperança és l’últim que es perd.

Presumptes culpables

Publicat al bloc d'El Periòdic d'Andorra el 3 d'agost del 2012

Ambient olímpic. Si escoltes la radio, mires la televisió, fulleges un diari o navegues per la xarxa no pots no adonar-te que ens trobem en plens jocs olímpics. Es el moment ideal per redescobrir esports quasi sempre ignorats pels mitjans i que ara per art de màgia reprenen el protagonisme. Els periodistes esportius, condemnats habitualment a passar-nos les cròniques dels esports més mediàtics, poden apropar-nos a d'altres modalitats no menys interessants. Deu ser però per deformació professional, el cas és que darrerament em crida l'atenció el degoteig de notícies relacionades amb un aspecte de l'esport: el trist tema del dopatge. Amb una miqueta  d'atenció veus anunciada cada dia alguna (o vàries) exclusió(ns) per control positiu. Ja abans dels jocs (per no parlar del gran esdeveniment esportiu que representa El Tour), hi han hagut casos que han fet que més d'un esportista es quedés a casa. Ja hi haurà ocasió de parlar de la xacra del dopatge, el tema és força complexe i es pot enfocar des de diferents òptiques.
Avui em vull referir a un cas concret, el de l'atleta català Angel Mulleras de qui s'haurien interceptat uns mails on demanava informació sobre dopatge. Aquest fet ha suposat que les autoritats esportives espanyoles en vetessin la participació als Jocs de Londres, encara que finalment (i si no han hagut canvis de darrera hora), el TAS ha revocat aquesta decisió, i doncs ha permès la participació de l'esportista en la prova per la qual s'havia classificat. Aquest cas no deixa de ser un exemple més de com a partir d'un objectiu lloable com és la lluita contra el dopatge acaba llençant ombres sobre l'esport per un problema de formes. Massa sovint assistim a judicis paral·lels, filtracions, condemnes sumaríssimes i reculades que taquen el món de l'esport en el seu conjunt i que en el fons no fan cap favor a la legítima lluita contra el dopatge. Persones que es mouen per despatxos, segueixen els esdeveniments esportius des de llotges i tribunes, aplaudint entre canapè i copeta de xampany decideixen sobre les carreres dels que s'hi deixen la pell, dels que són alçats com a símbols nacionals quan els vents bufen a favor i que són relegats en l'oblit quan el seu nom incomoda. Els esportistes també són innocents mentre no se'n demostri la culpabilitat.  

Hem de parlar


Hem de parlar…
No, escolta’m, deixa’m parlar, no ho facis més dificil.
Porto massa temps esperant, esperant que la nostra relació es redrecés, que fessis cas dels meus avisos.
He fet molts esforços, masses renúncies potser… He acceptat amb resignació una relació que no havia triat. Es cert que eren altres temps, en les unions no es regien per sentiments sinó pels interessos d’altres, de vegades (massa) simplement per la força… fins que la mort us separi…
També és cert que hem viscut bons moments (pocs) durant els que en la nostra relació s’hi han convidat sentiments positius, hem respirat aires de llibertat que ens han pogut fer creure que això nostre tenia un sentit, un futur.
Durant molt temps una part, dins meu, ha cregut en aquesta relació, ha après a estimar els teus fills com a propis i ho ha donat tot per ells, sense esperar res a canvi. O potser sí, un simple agraïment. A canvi, les (moltes) vegades en que el teu costat més fosc ha prevalgut, només he rebut, menyspreu i més exigència.
Es així, no es pot obligar a estimar.
Si tan sols em respectessis com sóc, m’estimessis amb les meves diferències, i no em volguessis canviar, modelar-me segons els teus desitjos… Potser, qui sap.. potser això nostre hagués tingut futur…
No te n’adones?
No vull creure que tant et fa. No vull creure que, en el fons, només vols estar amb mi per interès. M’agradaria pensar que hi ha quelcom més entre nosaltres…
Però tant hi fa. Ara ja és massa tard. Ja no toca parlar del què, sinó del com.
Els fills ja són grans, ja ho han entès tot. Ja no hi ha cap motiu per seguir amb aquesta relació.
Ara toca parlar de com ho acabem.
Aquest 11 de setembre, era l’anniversari de la nostra relació, 298 anys! Deu n’hi do!
Molts anys per intentar-ho, suficients per veure que això ja no va enlloc…
I sembla que t’ho deixat ben clar… no creus?