dimarts, 16 d’octubre de 2012

Quan es perd l’esperança


Aquest darrer cap de setmana, amb ocasió del Dia Mundial de la Salut Mental es feien públiques dades realment preocupants. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) alerta que l’any 2020 la depressió podria representar la segona causa de discapacitat al món. Aquest mateix organisme diu que la pèrdua de productivitat de les persones amb depressió representa el 4% del Producte Interior Brut (PIB) de la Unió Europea (UE). Més greu encara, a partir l’any 2007 el nombre de suïcidis a Catalunya iniciava una tendència a l’alça, esdevenint la segona causa de mort entre els 15 i 29 anys i, degut a la disminució de les morts per accident, en la primera causa entre els 30 i 44 anys! Sembla que la greu situació econòmica podria explicar en gran part aquest fenomen. La salut mental ha estat una gran oblidada i els sistemes sanitaris del nostre entorn hi han prestat una atenció insuficient. Ens trobem doncs en un moment on la crisi econòmica genera situacions de risc en l’àmbit laboral i social que afavoreixen el deteriorament de la salut mental, i al mateix temps els recursos destinats a fer-hi front es tornen més escassos. Aquesta situació, referida a Catalunya, pot ser perfectament aplicable a casa nostra. La crisi econòmica hi és ben present, la pèrdua de llocs de treball és dramàtica en molts sectors, una part creixent de la població cau sota el llindar de la pobresa o s’hi apropa… Si amanim tot això amb la manca d’una assegurança d’atur, un nivell de vida elevat i sovint l’absència d’un teixit familiar que pugui amortir el cop ens trobem davant una situació d’alt risc. Ara, quan més caldria un sistema d’atenció a la salut mental, més recursos per fer front a les necessitats d’ajudes socials ens adonem que les caixes són buides i que els canvis que s’entreveuen són en el sentit de retallar.
Diuen que l’esperança és l’últim que es perd.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada