dimarts, 16 d’octubre de 2012

Hem de parlar


Hem de parlar…
No, escolta’m, deixa’m parlar, no ho facis més dificil.
Porto massa temps esperant, esperant que la nostra relació es redrecés, que fessis cas dels meus avisos.
He fet molts esforços, masses renúncies potser… He acceptat amb resignació una relació que no havia triat. Es cert que eren altres temps, en les unions no es regien per sentiments sinó pels interessos d’altres, de vegades (massa) simplement per la força… fins que la mort us separi…
També és cert que hem viscut bons moments (pocs) durant els que en la nostra relació s’hi han convidat sentiments positius, hem respirat aires de llibertat que ens han pogut fer creure que això nostre tenia un sentit, un futur.
Durant molt temps una part, dins meu, ha cregut en aquesta relació, ha après a estimar els teus fills com a propis i ho ha donat tot per ells, sense esperar res a canvi. O potser sí, un simple agraïment. A canvi, les (moltes) vegades en que el teu costat més fosc ha prevalgut, només he rebut, menyspreu i més exigència.
Es així, no es pot obligar a estimar.
Si tan sols em respectessis com sóc, m’estimessis amb les meves diferències, i no em volguessis canviar, modelar-me segons els teus desitjos… Potser, qui sap.. potser això nostre hagués tingut futur…
No te n’adones?
No vull creure que tant et fa. No vull creure que, en el fons, només vols estar amb mi per interès. M’agradaria pensar que hi ha quelcom més entre nosaltres…
Però tant hi fa. Ara ja és massa tard. Ja no toca parlar del què, sinó del com.
Els fills ja són grans, ja ho han entès tot. Ja no hi ha cap motiu per seguir amb aquesta relació.
Ara toca parlar de com ho acabem.
Aquest 11 de setembre, era l’anniversari de la nostra relació, 298 anys! Deu n’hi do!
Molts anys per intentar-ho, suficients per veure que això ja no va enlloc…
I sembla que t’ho deixat ben clar… no creus?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada